Entre l’abril i l’agost de 1994 prop d’un milió de persones van morir assassinades a Ruanda en una lluita fratricida. Pel·lícules com Hotel Ruanda han il·lustrat l’acarnissada persecució que va protagonitzar l’ètnia majoritària (ba)hutu cap als seus germans (ba)tutsis. La lluita va ser sanguinària, els hutus més radicals van armar-se amb enormes matxets i van matar centenars de milers de tutsis i a tots aquells hutus sospitosos de col·laborar o tenir un vincle, per mínim que fos, amb l’ètnia a esterminar. Veïns i familiars s’assassinaven sense escrúpuls en funció d’una distinció ètnica basada en criteris qüestionables i refermats per una descolonització belga que la magnificava.

El genocidi no va ser fruit d’una casualitat o d’un barbarisme innat en aquell país. Des de feia anys grans mecanismes de comunicació, com el diari Kangura, l’ídol musical del moment a Ruanda Simon Bikindi o la Ràdio de les Mil Colines anaven escalfant l’ambient, ja de per si tens després d’una crisi alimentària l’any 92 on els uns acusaven els altres. Durant aquest temps van entrar al país 60.000 matxets fabricats a la Xina i al Regne Unit exportats sense cap mena de qüestionament, es van elaborar llistes detallades de tutsis amb les seves dades i adreces, van organitzar-se grups armats civils (Interhamwe) que serien importantíssims en la macabrament eficient matança, es va preparar un atemptat contra l’avió del president hutu moderat Habyalimana i es va donar la directriu clara d’executar un genocidi quan la Ràdio ho ordenés. D’aquesta manera, es tenia tot lligat i calculat. 800.000 morts en tres mesos sense grans mètodes d’extermini més enllà dels matxets i les armes de foc no són fruit de la improvisació.

La comunitat internacional no va fer res per aturar la matança. Ni la ONU, ni l’antiga metròpoli o altres estats amb interessos econòmics al país com França van moure un sol dit. Bé, de fet això no és cert. Van moure’l per retirar els prop de 3000 cascs blaus que hi havia al país, cosa que va donar encara més llibertat a la barbàrie. Mentre 333 persones morien cada hora, la ONU discutia si allò era o no un genocidi i s’entestava en qüestionar si la seva intervenció era necessària. Finalment no va reconèixer com a genocidi, cosa que eximia a les Nacions Unides d’una obligacó a intervenir. Les NU anunciaven solemnement que allò només era una guerra civil. Les xifres més optimistes diuen que durant els tres mesos que va durar el conflicte van morir 800.000 persones, la gran majoria tutsi.

Es va produir l’èxode de prop de 3 milions de refugiats entre els quals hi havia botxins dels diversos bàndols, sobretot hutus. Fugien dels tutsis del Front Patriòtic Ruandès (FPR) liderat per Paul Kagame i armats a Uganda. El FPR va entrar des del nord per fer aturar els genocides i pel seu camí també va sembrar la por i va cometre atrocitats. La majoria dels refugiats van assentar-se al Congo, concretament a la zona on avui s’estan donant els enfrontaments entre els rebels tutsis, l’exèrcit del Congo, guerrilles fidels al govern de Kabila i els mateixos Cascos Blaus de les NU. Finalment el FPR va neutralitzar tant les Interhamwe com les diferents faccions de l’exèrcit ruandès implicades i va assolir el poder.

Avui, Ruanda és presidida per Paul Kagame, qui va créixer en un camp de refugiats ugandés i va dirigir el FPR en la seva lluita l’any 94.

M’explica un dels contactes a Kigali que el president Paul Kagame va donar una roda de premsa just abans de reunir-se amb el president Kabila de la RD Congo i el president de les Nacions Unides, Ban Ki-Moon. Al dia seguent, a Nairobi, s’intentaria buscar una solució multilateral al conflicte que enfronta els rebels tutsis del General Nkunda amb els refugiats hutus a l’est del Congo.

A la roda de premsa, Kagame va atrevir-se a dir, off the record, que aniria a aquesta reunió, “però només per fer-me fotografies amb Ban Ki Moon, beure una mica d’aigua i parlar de res. Aquesta reunió no canviarà res del que està passant al Congo”.

Perquè sabia Kagame que no pot canviar res en aquella zona de conflicte? Deia això perquè no tenia intenció de canviar res quan podria? Reflecteix l’escepticisme de l’africà sobre les ineficients solucions que les NU han donat sistemàticament al continent? O potser només evidencia que els minerals que s’amagen a la zona de l’est del Congo perpetuaran aquest enfrontament fins que s’esgotin? Ruanda, recolzada pels EUA, dóna suport als rebels tutsis per tal de controlar els minerals, com diuen les males llengües a la regió?

Massa interrogants, però la realitat és que el conflicte no té una dimensió tant regional com està dibuixant des d’occident. A la zona hi ha el famós Coltan, mineral essencial per a l’emmagatzematge d’energia als carregadors de mòbils, ordinadors portàtils i videoconsoles.

Des d’Europa la percepció de la població és que, una vegada més, els “salvatges” africans s’enfronten en batalles tribals irracionals pròpies del que són. Frase desafortunada. La formulació correcta és que al Congo els senyors de la guerra i el comerç internacional estan esperonant un conflicte pels recursos que en deu anys ha causat més de cinc milions de morts a la regió i que respon a un interès evident: el control d’un recurs que es troba, gairebé de manera exclusiva, en aquell raconet de món. Ara és allà, demà serà a una altra zona on es descobreixin nous recursos. Avui són les “tribus” dels tutsis i els hutus, que en total sumen la població de dos països com Ruanda i Burundi, és a dir, uns 18 milions de persones, demà seran altres “petites tribus salvatges” com aquestes.

Ja està bé de buscar explicacions i lectures reconfortants per a l’occidental del conflicte al Congo. La demanda del Coltan ha mogut a tothom a lluitar per aconseguir el nou or africà. I nosaltres, cada vegada que canviem el mòbil, en som una mica responsables.

No és demagògia. Els països occidentals compren Coltan i diamants i, a banda del preu, no pregunten res més. A vegades paguen amb diners, a vegades amb armes. Així, els senyors de la guerra africans fan negoci i, clar, no volen perdre el control de les zones riques. Encara que per controlar-les hagin de matar a cinc milions de persones i incorporar a les seves files nens cada vegada més petits. I els estats afeblits i gairebé en fallida com el del Congo poca cosa poden fer per controlar-ho.

El Congo és un país tan ric en recursos que amb un comerç just i compensat, controlat per l’Estat o com a mínim carregat d’impostos podria ser un dels referents mundials en economia. Això no passarà, evidentment. El Congo no és aliè al patiment del continent més maltractat del nostre planeta: sida, paludisme, l’herència d’un esclavatge que va afeblir la població i destruir les seves consciències, un deute extern que cada any creix, una manca d’infraestructures històrica i una descolonització mal feta i a corre cuita. Aquesta herència els converteix en estats que difícilment controlen la totalitat del seu territori. Una dada, el Congo és més de 4 vegades el territori d’Espanya i el seu PIB, tractant-se d’un dels països més rics en recursos naturals, és unes 110 vegades més petit.

I la ONU? La MONUC (Missó de les Nacions Unides al Congo) és la missió desplegada més gran del món de la organització, amb gairebé 17.000 homes. Missió que no ha estat capaç de restituir l’ordre i donar la oportunitat a Kinshasha de gestionar els recursos per al seu poble. Difícil d’entendre, si tenim en compte que parlem de grups guerrillers poc armats contra Cascs Blaus de les NU. I clar, no cal dir-ho, dóna la casualitat que el principal demandant de Coltan són els Estats Units, curiosament els mateixos que ostenten la major influència en la presa de decisions de la Organització Mundial de tots els pobles: les Nacions Unides.

Massa interrogants que no aconseguirem desvetllar…